diumenge, 21 de setembre de 2014

La mama en fa 60!!



Avui hem estat de celebració: la mama demà en fa 60 i l'ocasió bé que s'ho mereix.

El  papa els va fer al gener però, per desgràcia, la iaia Marta estava malalta i no ho vam poder celebrar com tocava. Per això avui hem celebrat els 60 dels dos  i, a més dels que érem, la iaia també s'hi ha fet present d'alguna manera i des d'allà on sigui.

La mama és una dona excepcional: discreta, intel·ligent, culta, entregada als que estima i amb infinitat d' inquietuds. D'ella he après l'amor a la literatura, la música, el teatre, l'estudi. A tenir una mirada crítica , a  fer valer els drets de les dones, a estimar el nostre país, a actuar amb el cor i sobretot a ser bona gent i a poder mirar-te al mirall cada dia amb la tranquil·litat de saber que no has fet mal a ningú. Li encanta viatjar, estudiar, la història, el cinema, la lectura i té una debilitat: les seves nétes, tot i que sovint aconsegueixen treure-la de polleguera!!

A més de ser una dona excepcional, també és una companya excepcional pel meu pare, el seu complement perfecte, el ying i el yang, l'amor i el respecte que tots busquem en la parella.

I com no podia ser d'altra manera, és una mare i àvia excepcional. Per nosaltres la millor. 
M'encanta poder parlar amb ella ,  sentir-la sempre  al costat i discutir-nos amb la confiança que en 5 segons tot s'oblida perquè ens estimen i " la confiança fa fàstic" que diu ella.

M'alegro de tenir-la com a mare i m'alegro que les meves filles la tinguin com a àvia.

MAMA, T'ESTIMEM. GRÀCIES PER TOT I FELIÇ ANIVERSARI.



dimecres, 16 d’abril de 2014

LA MONA



Aquest dies el que es cou són les mones que els padrins i les padrines estan a punt de donar a la canalla. Com cada any, els aparadors de les pastisseries s'engalanen amb ous de xocolata i altres figures, ja sigui els recorreguts escuts o pilotes del Barça, les gallines i  els conills o bé novetats com aquest any a Reus amb el gegant Carrasclet o les buscades estelades. 

Un cop has aconseguit  la figura, cal decidir si vols  regalar-la sola o bé posar-la damunt del pastís de fruita confitada o mantega o tornar als orígens i comprar la típica mona de forn amb ous durs ( tants com anys té la criatura). Si no ets massa llépol, t'aconsello la segona perquè s'assembla més a una coca de sucre i pot resultar un bon esmorzar o berenar en cas que duri més del desitjable. Si t'agrada el dolç, les de mantega i fruita, però també les de xocolata, són les indicades i,  tot i que potser després de dinar et costi fer-li un raconet, l'endemà, quan arribis amb aquella gana que et menjaries un bou, de segur que li faràs una bona queixalada!

Així doncs,  ara ja només queda trobar el lloc on anar a menjar-la i passar el dia. I no és poca cosa! Hi ha qui té un mas, hi ha qui anirà a la platja, però una opció que cal tenir en compte des de fa unes temporades són els espais a l'aire lliure que t'ofereixen la possibilitat de portar o fer-te el dinar allí mateix mentre els petits corren i juguen com cabretes!

Realment un trobo una molt bona pensada. No cal embrutar cases de ningú, no cal endreçar... pagues per unes hores el mas que no tens i, quan ja t'has menjat la Mona, t'oblides dels inconvenients de tenir-lo. I aquest recurs serveix tant per aquestes ocasions, com per fer una calçotada, una festa d'aniversari o un dinar de germanor. N'hi ha d'exteriors, on fins i tot pots visitar petites granges amb animals o d'altres, tipus local, potser més indicats per dies d'hivern . L'oferta cada cop és més variada i em fa l'efecte que és el que es cou!

Fins la  propera entrada,



dissabte, 8 de març de 2014

8 de març


Avui és el Dia Internacional de la Dona Treballadora, és a dir, de totes i cada una de nosaltres perquè, amb independència que treballem a canvi d’una retribució, o no, no es pot negar que des de que ens llevem al matí fins que caiem al llit rebentades de tot el dia, no hem parat de treballar i la majoria del temps pels altres!

Em dóna la sensació, no sé si la compartireu, que volem arribar a tot arreu i, a més, amb bona cara i estupendes! Ens esforcem per ser competents i resolutives a la feina,  per formar-nos més,  per tenir la casa mínimament endreçada, algunes per anar a recollir la canalla a l’escola, fer-los l’esmorzar i el berenar, portar-los a les activitats, fer banyeres i sopars, preparar bates i bosses, ja sigui de fills o sovint també de néts ( ai, les àvies!),  altres per trobar una estoneta per compartir amb la parella, cuidar els detalls, fer-los especials, moltes per organitzar què hem de fer el cap de setmana, que si dinars amb la família, que si dinars amb amics, algunes afortunades per escapar-se al gimnàs, anar a córrer, o mirar d’anar a aquella conferència tant interessant  que fan avui a l’altra punta de la ciutat!

Ens exigim o ens exigeixen massa! Ens han venut la dona 10 i totes sabem que no existeix, o potser sí, però no tal i com fa anys que se’ns planteja, sinó tal hi com som, amb les nostres inquietuds, amb la nostra sensibilitat, amb les nostres virtuts i els nostres defectes: cada una de nosaltres som un 10, per molt que en alguns àmbits de la societat  encara no es reconegui el paper que hi juguem, o se’ns menystingui en qüestions que ens pensàvem que ja havíem superat i en què hem retrocedit com mai no ens haguéssim pogut imaginar. Queda molt per fer, per reivindicar, i avui és un bon dia per recordar-ho i per recordar-nos-ho. Fins a la propera entrada.













dissabte, 22 de febrer de 2014


Orquídia radiant

La setmana vinent s'acaben les rebaixes, falta només un mes per la primavera i ja tenim ganes de bon temps, calor i sobretot color. Les botigues ja ens tempten des de fa dies amb roba més lleugera i acolorida perquè t'acabis decidint per aquella brusa virolada en lloc d'aquella parka rebaixada que encara aprofitaries durant el març, marçot, que segur que ens espera.

I quins colors es porten aquesta primavera? Doncs a primera vista, no us ho sabria dir. La gamma és força àmplia i sembla que no hi hagi un color predominant... Però només ho sembla. El color de l'any és l'orquídia radiant. Sí, sí, un tal orquídia radiant. Un color entre fúcsia, malva, rosa i morat. Un color bonic, certament.

Ara que si goseu demanar a algú del sexe masculí, llevat d'honroses excepcions, que us compri un jersei o uns pantalons de color orquídia radiant, segurament desisteixi en l'intent a la primera de canvi. No per res, però si ja tenen certes dificultats per distingir entre un blau turquesa i un blau cel, o entre un taronja o un préssec, l'orquídia radiant pot arribar a ser una odissea.

Això del color de l'any és una cosa ben curiosa que prové de l'empresa Pantone, de Nova Jersey.  Al començament, Pantone era un petit negoci que comercialitzava targetes de colors per a companyies de cosmètics.  Després va esdevenir la creadora d'un sistema de control de color per a les arts gràfiques. El seu sistema és el més reconegut i utilitzat. El sistema es basa en una taula o gamma de colors: les Guies Pantone. Aquestes guies consisteixen en un gran nombre de petites targetes (15×5 cm aproximadament) de cartró, sobre les quals s'ha imprès en un costat mostres de color, organitzades totes en un quadern de petites dimensions.

Per arribar a la selecció del color de l'any, Pantone pentina literalment el món, a la recerca d'influències de color. Això pot incloure la indústria de l'entreteniment, les pel·lícules que s'estan produint, les col·leccions d'art,  les destinacions turístiques populars, etc.

Durant més d'una dècada, el Color de l'Any de Pantone ha influït en el desenvolupament de productes i les decisions de compra en indústries de la moda, la llar i el disseny industrial, així com l'embalatge del producte i el disseny gràfic.

Segons Pantone, l'orquídia radiant inspira confiança  i emana  alegria, amor i salut. Així doncs, ja ho sabeu, l'orquídia radiant és el que es cou.

Fins a la propera entrada.






dijous, 13 de febrer de 2014

Proximitat

Ja fa dies que amb algunes companyes de la feina estem intentant quadrar agendes per fer un soparet. Estic convençuda que per trobar el lloc no hi haurà cap problema, perquè a Reus l’oferta en restauració és realment molt àmplia,  però tinc ganes de provar  algun lloc nou.

Precisament l’altre dia em vaig fixar en un local que han obert recentment al carrer de les Carnisseries Velles, a tocar del Pallol: La Comarca. Aquest restaurant es fa dir ecològic i de proximitat i em van venir ganes d’anar-hi algun dia. Potser el "sopar de xiques" serà una bona ocasió. Noies, si m’esteu llegint, què us sembla d’anar-hi?

Des de fora hi vaig poder entreveure unes coques amb recapte i amb espinacs que feien molt bona pinta i els preus em van semblar raonables... Parlant de coques amb recapte, em venen records de les que ens menjàvem amb el meu cosí gran (el petit encara no havia nascut) a Maspujols, asseguts al sofà de casa dels avis, mentre ens miràvem la sèrie de torn que feien els dissabtes a la tarda: Mac Gyver, Equipo A... Us en recordeu? El Gerard sempre es menjava la part tova, però sense la ceba ni el pebrot, i en canvi jo, em decantava més per rossegar el crostó, que bo!!!

D’un temps ençà, hem retrobat el gust pels menjars de sempre i d’aquí.  Naturals, sense additius, sense conservants, els batejats com a productes de proximitat o de Km 0, en definitiva: els menjars amb sabor i olor de veritat, res de sintètic, ni industrial. I passa el mateix amb la cervesa: com canvia el gust i l’aroma d’ una bona cervesa artesana en comparació amb una d'industrial! L’amarg dels llúpols, el torrefacte de les maltes, el gust a pa dels llevats. El primer glop et sorprèn, no te l'esperes i potser fins i tot no t'acaba d'agradar, però poc a poc la vas degustant i les altres et semblen ben bé aigua, insípides. Si  algun dia teniu l'ocasió d'acostar-vos a alguna fira de cervesa artesana ( últimament en fan en moltes poblacions) us recomano que les tasteu: n'hi ha de molts tipus: més amargues, més afruitades, més seques, més torrades, amb més graduació, amb menys... És tot un món!

En fi, m'agrada que s'obrin aquests tipus d'establiments a la meva ciutat; restaurants de proximitat, botigues ecològiques, productes artesans, l'slow food... De mica en mica es van fent un forat en el mercat. Potser és una bullida, però és el que es cou.

Fins a la propera entrada.




dimecres, 5 de febrer de 2014


Descobrint noves botigues al centre

Dissabte passat vam sortir, com quasi cada tarda, a fer un tomb amb el Raül i les nenes. Volia entrar a dues botigues que m'havien comentat que havien obert feia poc al carrer Amargura: el Prestatge i Set de Temps. Em van encantar.

El Prestatge és un establiment molt original, ja que lloga els seus prestatges i aparadors als creadors dels productes que s'hi venen i s'hi poden trobar des de coixins, a polseres i collarets, passant per bosses de mà, espelmes, mocadors de coll, etc. És un bon lloc si vols comprar regals diferents o concedir-te un petit caprici, de tant en tant. Hi vaig trobar joies de l'Alma Mater (segur que sabeu de quines us parlo: les polseres amb l'estelada o els penjolls amb el campanar o el gegant indi). D'aquest tipus de comerç ja n'hi ha a Barcelona, però a Reus crec que és el primer. Trobo que és una bona idea: els amos del local financen les despeses i obtenen beneficis amb els lloguers dels qui s'hi exposen i suposo que amb els percentatges sobre el preu de venda i aquests, a canvi, no cal que lloguin tot un local per vendre les seves peces. Totes se les empesquen!!!

El Set de Temps també és un local amb encant. Té peces molt dolces: sabons, espelmes, llibretes i també roba, anells, polseres, penjolls... Precisament em vaig fixar en aquestes polseres i penjolls de "trapillo" ( el nom és lleig, però el resultat és fantàstic!). Les fa la Montse, una mare de l'escola que té molta traça amb tot això. Sempre li dic que admiro que tingui tanta destresa amb les mans, perquè jo sóc molt nefasta i no crec que me'n sortís. Va començar fent polseres, collarets i penjolls i, poc a poc, ha anat ampliant la seva oferta a bosses de mà, catifes, recipients per deixar les claus o per decorar, i un llarg etcètera. A l'escola, ja som moltes les que lluïm les seves peces i he de dir que tenen molt d'èxit. Aquest estiu em vaig quedar un collaret amb una estrella de color cru que em combinava amb qualsevol samarreta o vestit que em posés. Realment un encert.

Vam tornar cap a casa perquè es girava vent i feia fred, però Reus bullia, no paren de coure's idees i la gent es mou. Aquestes descobertes que us he volgut comentar en són una mostra. És el que es cou.






Què es cou? surt de l'ou!

Avui començo el bloc Què es cou?, un bloc on escriuré sobre les novetats que vagi observant al meu entorn: nous comerços, nous restaurants, moda,  però també sobre temes d'actualitat, política, cinema, llibres...

Què es cou? vol ser un bloc per comentar què hi ha de nou al mercat, a la ciutat, a la TV, en música, espectacles, en definitiva, sobre allò darrer que ha aparegut, s'ha dit, s'ha publicat... i que em crida l'atenció.

Sense cap mena de pretensió vull compartir aquestes darreres notícies, aquells "ja ho saps que han obert un ...", "has vist la nova pel·li de..." "te n'has assabentat del què ha dit..."
Espero divertir-me i passar una bona estona amb totes aquelles persones que vulgueu llegir-lo.

Fins a la propera entrada!!!!