8 de març

Avui és el Dia Internacional de la Dona Treballadora, és a dir, de totes i cada una de nosaltres perquè, amb independència que treballem a canvi d’una retribució, o no, no es pot negar que des de que ens llevem al matí fins que caiem al llit rebentades de tot el dia, no hem parat de treballar i la majoria del temps pels altres!

Em dóna la sensació, no sé si la compartireu, que volem arribar a tot arreu i, a més, amb bona cara i estupendes! Ens esforcem per ser competents i resolutives a la feina,  per formar-nos més,  per tenir la casa mínimament endreçada, algunes per anar a recollir la canalla a l’escola, fer-los l’esmorzar i el berenar, portar-los a les activitats, fer banyeres i sopars, preparar bates i bosses, ja sigui de fills o sovint també de néts ( ai, les àvies!),  altres per trobar una estoneta per compartir amb la parella, cuidar els detalls, fer-los especials, moltes per organitzar què hem de fer el cap de setmana, que si dinars amb la família, que si dinars amb amics, algunes afortunades per escapar-se al gimnàs, anar a córrer, o mirar d’anar a aquella conferència tant interessant  que fan avui a l’altra punta de la ciutat!

Ens exigim o ens exigeixen massa! Ens han venut la dona 10 i totes sabem que no existeix, o potser sí, però no tal i com fa anys que se’ns planteja, sinó tal hi com som, amb les nostres inquietuds, amb la nostra sensibilitat, amb les nostres virtuts i els nostres defectes: cada una de nosaltres som un 10, per molt que en alguns àmbits de la societat  encara no es reconegui el paper que hi juguem, o se’ns menystingui en qüestions que ens pensàvem que ja havíem superat i en què hem retrocedit com mai no ens haguéssim pogut imaginar. Queda molt per fer, per reivindicar, i avui és un bon dia per recordar-ho i per recordar-nos-ho. Fins a la propera entrada.